Per això m’encanta el programa de 100 push-ups en 7 setmanes de Steve Speirs.
La idea bàsica del programa és arribar a fer un centenar de push-ups a l’estil militar si es segueix el programa al peu de la lletra. D’entrada sembla un repte ‘impossible’ pels mortals més comuns (un servidor inclòs).

La premissa bàsica és que un push-up és un exercici en la línia de ‘full body movement‘, on es mou tot el cos i s’involucren el màxim de grups musculars i articulacions. Es creu que els exercicis d’aquest tipus són molt beneficiosos i presenten un rendiment superior que el de les típiques màquines de musculació o els exercicis ‘localitzats’ en una sola part del cos. Córrer n’és un dels exemples més clàssics.

Un push-up involucra els pectorals, els tríceps (els grans oblidats), deltoides, serratus anterior (músculs de l’esquena situats sota la part superior dels braços), els músculs abdominals, glutis i bíceps. En el cas d’aquests últims amb els push-ups tradicionals no es treballen gaire i cal fer alguna variant si es vol potenciar-los. La diferència en el nivell de treball dels bíceps i tríceps és significativa pel fet que els tríceps comformen el 60% de la massa muscular de la zona superior dels braços. Cal pensar que s’acostuma a abusar del treball amb els bíceps per raons estètiques, cosa que pot causar desequilibris de tota mena.

Per seguir el programa, primerament es fa un test de quantes flexions es poden fer seguides, sense parar. Depenent de la quantitat final -jo en vaig fer 20-, es comença amb un programa concret o un altre. En el meu cas em toca el ‘Intermediate 2′. Malgrat que amb un push-up més ja passaria al ‘Advanced 1′, millor no precipitar-se! Fins i tot hi ha un programa pels qui no són capaços de fer cap push-up o només uns quatre o cinc.

Un cop fet el test i seleccionat el programa només cal anar seguint els passos cada dia. L’estructura principal gira al voltant de la setmana o almenys de cicles iteratius incrementals de set dies. Quatre dies de descans alternats amb tres dies d’exercici.

L’exercici es basa en l’escalfament, uns quants sets de push-ups amb un descans d’un minut entre cadascun i els estiraments finals. En un quart d’hora o vint minuts es pot completar tranquil·lament, escalfament i estiraments inclosos.

Avui em toca descans i demà toca ‘warm up, 11, 14, 11, 11, 16+, stretch (Intermediate 2, week 3)’, que són com a mínim 63 push-ups, no està del tot malament.

Per fer el seguiment es pot fer servir qualsevol tècnica, un paper, el llibre de Steve Speirs, GTD, una agenda… Jo faig servir el Remember The Milk que és un servei de GTD boníssim.

Al durant la setmana final de cada programa es poden fer sèries impresionants de més de 22 o 24 push-ups i en el cas del Intermediate 2 hi ha una traca final de més de 60!

Un cop completat el programa la idea és descansar dos o tres dies i intentar fer 100 push-ups seguits. Sembla impossible, no?

Per més detalls sobre el programa hi ha diverses opcions, primerament hi ha el site One Hundred Push ups, on podem trobar el programa, diversos recursos, programes alternatius, merxandatge i molts testimonials, inclòs el d’algun linuxero, hehe.

També hi ha el llibre (el programa exacte que segueixo), escrit per l’ideòleg del programa. Els més moderns poden provar l’aplicació per iPhone.

A veure si us animeu!

Localització genial totalment recomanable més enllà de les visites més típiques com pot ser Vienna, la zona del Danubi, Salzburg, etc.

La manera més fàcil d’arribar és via St. Gilgen i és recomanable agafar el ferri que et porta pel llac Wolfgangsee i va parant pels diversos poblets. Mentres degustes una cerveseta dins del ferri vas escoltant com t’expliquen curiositats de la zona primer en alemany i després en un anglès molt correcte. Bé, almenys fins que s’en cansen i es passen a l’alemany directament… així et pots imaginar què diuen i l’experiència es torna encara més estimulant. El ferri és molt còmode i diposa de taules on recuperar forçes i disfrutar del viatge.

De fet, això es repeteix força en les localitzacions Austríaques menys cèntriques -que no menys turístiques- on et trobes amb una gran quantitat de menús exclusivament en la llengua germànica i res de res en anglès. Una mica d’”aventura” no fa mal.

Pel que sembla, St. Wolfgang és famós per l’hotel del ‘Cavall Blanc’, regentat per la mateixa família desde el 1712 i escenari de la òpera ‘White Horse Inn’, de Ralph Benatzky. Segons diuen és una peça “mundialment famosa”… veurem quan arriba al Liceu.

En sí el poble és força petit tot i que té unes quantes perles amagades. Per exemple, hi ha una col·lecció de nines força gran muntada per un senyor força friki, on destaca la immensa quantitat i varietat de Barbies. Les Barbie islàmiques, orientals i indies destaquen especialment.

Tampoc us perdeu el típic pub de poble amb la típica disco al costat. Al pub es poden beure còctels d’allò més bons (recomanat el “Swimming Pool”) i observar com els locals consumeixen unes quantitats gens despreciables d’alcohol.

Pel que fa a l’allotjament, imprescindible el petit hotel ‘Hupfmuehle‘, al costat d’un rierol amb cascada inclosa que va a desembocar al llac. Hi ha una pujadeta important però quan s’arriba a dalt segurament us trobareu al patriarca de la família que el regenta que us estarà esperant… D’aquest pal, vaja. Moltes de les habitacions donen directament a la cascada i el so és tant relaxant que et quedes adormit en un plis plas. Mentres esperes l’hora de sopar et pots estar a la terrassa fent un vermutet.

El menú és força curiós pel fet que és molt curt: sopa o amanida de primer i de segon només hi ha peix, truita de riu o una varietat local. Quan has triat el pesquen i el preparen al moment. Com era d’esperar és deliciós.

L’endemà cal recuperar-se de la ressaca generada al pub del poble i deixar-se caure pel restaurant Joseph’s. No és precisament barat però tampoc és desproporcionat pel servei i la qualitat. El menú és exclusivament en alemany i està escrit en una pissara mòbil que et porta el cambrer cosa que dóna molta vidilla. Hi ha menú degustació o pots triar els plats que vols. Les làmines de vedella amb verdures són de lo millor que he tastat mai. La selecció de vins, xampany, caves i licors és molt extensa i també val com a vinoteca o sigui que si un vi t’ha agradat en pots comprar una ampolla per potser acabar-la a l’hotel amb més intimitat?

Resumint, cal fugir dels llocs més habituals i explorar aquests raconets genials que ens regala Europa… No ens en penedirem!

Demos impresionants en la roda de premsa de presentació del ‘Little Big Planet 2′ durant l’E3.

Els resultats són ben bé espectaculars, com podeu veure.

PS: la web oficial de Media Molecule és un exemple molt bo d’una web corporativa genial que no es pren seriosament a sí mateixa.

La idea és anar amb molt de compte en enllaçar els posts i updates de microblogging entre els diferents serveis, no sempre és lo òptim. Com diu el mateix Roger:

Un clam al cel perquè la gent deixi de reaprofitar el mateix missatge per a totes les xarxes socials. Crea soroll innecesari, molts cops perd context (hashtags a facebook, etc…) i molesta. Ok a que em diguis “avui he dinat molt bé”, però no necessito rebre-ho per triplicat.

I això que teòricament estaven en “peu de guerra“. Serà que han enterrat la destral…?

Ens parla dels compromisos inherents en qualsevol decisió de disseny. També del mal que pot fer el disseny d’aplicacions en un comité on tothom hi diu la seva. També planteja la idea d’objectivar les decisions que es prenguin i construïr si cal una taula amb les avantatges i les consequències de cadascuna de les decisions.

Lectura obligada si ens dediquem al disseny i conceptualització de productes. Bookmark afegit.

Sense comentaris.

Aquesta cançó sí que és un bon punt i final a la dècada dels 80 (l’album “Autobiografía” va sortir el 89)

M’ha cridat l’atenció la següent llista del valor total de l’empresa (market cap):

Microsoft — $236 billion
Apple — $183 billion
Google — $176 billion
IBM — $162 billion
Cisco — $140 billion
HP — $115 billion
Oracle — $111 billion
Dell — $30 billion


Les accions pujen i baixen, però a hores d’ara aquesta és la situació. Com passa el temps i com canvien les coses, no?